“Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica del regne?” Us sona aquesta frase? És del conte de la Blancaneus, una història que explica com la malvada bruixa, madrastra de la Blancaneus, volia ser la més maca del regne i va donar-li una poma enverinada, fent-la caure en un profund somni.
Sabeu que al nostre territori també en tenim una història semblant? Aquesta explica l’origen del bonic paratge de les Fonts del Llobregat, a 1.300 m d’altitud. Unes fonts que, per la seva espectacularitat, són dignes de ser visitades, ja que a més són el lloc de naixement d’un dels rius més importants de Catalunya, el Llobregat, el qual passa per 28 municipis fins arribar al delta.
Concretament aquestes fonts es troben en el municipi de Castellar d’en Hug, un dels pobles de muntanya amb més encant de Catalunya, amb els seus carrers empedrats i les seves cases típiques. Podeu visitar aquest poblet i aquestes fonts d’aigües cristal·lines, envoltades de cingles plens de verda vegetació amb el Tren del Ciment, que passa per aquest municipi en el seu trajecte, així com per altres atraccions turístiques d’interès com els Jardins Artigas (Pobla de Lillet) o el Museu del Ciment .
I tornant a la llegenda, us imagineu què va donar lloc a aquestes precioses cascades? Es diu que n’Hug de Mataplana, senyor de La Pobla i Castellar, escollí per dona una estrangera. El noble senyor era estimat pel poble per la seva bondat, però la seva dona era altiva i orgullosa. Misteriosament, algun temps després del casament, el noble va emmalaltir i morir, explicant-se el poble únicament aquella sobtada mort era a causa de la malèfica influència de la seva dona, la qual, a més, es trobava a punt de donar a llum.
Com una espècie de càstig per la seva maldat, la filla resultà molt lletja, de cabells vermells com el foc i ulls petits de bestiola. La nena va jugar amb la resta de mainada com una més, però quan es va començar a fer gran, va començar a notar que no gaudia de la mateixa popularitat que les seves amigues per la seva aparença. Llavors, la seva mare, morta d’enveja, es va proposar que la seva filla fos la més maca del regne.
Es creia que la reina era una bruixa, i una nit de tempesta, en plena ràbia, passà tota la nit entre llibres de bruixeria. Al dia següent, va desaparèixer tot rastre de la tempesta, no hi havia ni un núvol al cel, però els núvols no eren l’únic que havia desaparegut: Totes les nenes de la comarca havien desaparegut durant la nit, esfumant-se sense deixar rastre, només els llits amb els llençols regirats.
Tot el poble va buscar-les sense descans per tots els racons, sense èxit, fins que escoltaren un remor estrany. Van seguir el soroll fins a una roca, adonant-se finalment que aquell soroll eren planys a llàgrima viva que sortien de la pròpia roca, juntament amb un petit rajolí d’aigua.
Moltes nits, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova on havia ficat totes les nenes innocent i se’n reia d’elles. Però, una nit va deixar d’escoltar els seus planys i va anar a veure què passava. Es va abocar tant al forat on hi eren les petites, les quals ja s’havien convertit en roques, que va relliscar i va caure al interior de la cova ella també. Com si la terra no acceptés a aquella malvada dona, de les profunditats va sorgir un gran riu, de força y cabal descomunals, i va expulsar el cos de la bruixa, convertint-la en un polsim vermellós.
Es creu que les quantioses i eternes llàgrimes de les nenes van fer néixer el riu Llobregat i que la seva sorra és vermellosa encara pel cos de la bruixa.
