El repte de l’Edu va començar a prendre forma fa un any, quan un company de feina va parlar-li d’un repte anomenat Everesting, que consisteix a pujar repetides vegades un port determinat, els cops que sigui necessari, fins a completar el desnivell total de l’Everest. Des d’aleshores la idea de fer-lo havia sobrevolat el cap de l’Edu, sent ell un ciclista experimentat que ja dominava amb certa facilitat marxes de fins a 200 quilòmetres.
Per tant, després de pensar-hi, L’Edu va decidir que l’any 2019 seria el moment d’intentar completar l’Everesting: “anava a fer 50 anys, i aquesta excusa em semblava perfecta” afegeix l’Edu. El punt triat no podia ser més mític: Montserrat, una muntanya màgica, un port clàssic del ciclisme català i amb una orografia beneficiosa per a un repte d’aquestes característiques, ja que la pujada a Montserrat des de Monistrol fins al Monestir són 8,5 quilòmetres amb un desnivell mitjà del 6,7%.
Un cop plantejat el repte, 16 pujades en un sol dia, va sorgir la necessitat de donar-li una volta a l’esdeveniment. Al sol fet de satisfer l’ego li mancava algun afegit. Alguna cosa més. I d’aquí, l’Everesting a Montserrat es convertiria en un repte solidari el qual donaria la recaptació a l’Hospital Infantil de Sant Joan de Déu, col·laborant en la investigació de la lluita contra el càncer infantil. Una malaltia que havia tocat de molt d’aprop a la familia de l’Edu. Cada pujada s’aportaria una quantitat determinada, i en cas de fer-la acompanyat, la quantitat seria superior. Tot estava llest.
LA JORNADA
El “dia D” el despertador sona a dos quarts de quatre del matí. A fora plou i Montserrat és allà, palplantada com sempre, esperant per ser escalada 16 cops.
A les 5 del matí l’Edu i el Sergio, el company de feina que li havia suggerit la idea, es posen en marxa. Encara plou lleugerament, la carretera és molla i la nit, just en els minuts previs a les primeres llums sobre l’horitzó, es tenyeix de la foscor més negra. Les dues primeres pujades són de solitud, però a mesura que avancen les hores, amics i familiars van alternant-se als pedals amb la intenció d’acompanyar i ajudar als escaladors als dos ciclistes. La pluja suau d’aquelles primeres hores, lluny de ser un inconvenient, tal com relata l’Edu, l’ajudava a seguir endavant:
“El verd de les fulles tenia aquella brillor especial dels dies de pluja, i la boira de les cotes altes de Montserrat dotava al paisatge d’una arèola màgica”.
Mentrestant se sumava gent a la festa: a partir de la cinquena pujada el grup no baixarà de les 10 unitats fins a l’arribada de la nit. En alguns moments el grup l’arriben a formar fins a 20 ciclistes. A la vuitena pujada, ja amb mig Everesting al sac, s’aprofita per fer un menjar abundant. Pasta, carn i fruita, i sense gaire temps per pair-ho tot s’inicia el descens del port per tornar a completar un altra ascensió: la novena.
I com manarien les supersticions, a la tretzena pujada porta una signatura molt nítida: l’anomenat mur. L’Edu mai havia completat més de 5.500 metres de desnivell, i un cop travessat aquest punt apareixen problemes seriosos. Queden 4 pujades i el ritme baixa. Coronada la tretzena Montserrat és un moment on es menja sense gana, es beu sense set, i s’intenta descansar una mica més del que estaria previst.
Les cames van tocades, però el cap sembla estar-ho força més. Aleshores la Moreneta obra miracle: “lluny d’enfonsar-me, em recupero, i en la pujada 14 torno a marcar els ritmes habituals. És com tornar a començar” assegura l’Edu. Aleshores l’eufòria es desferma a mesura que cau la nit. Ja només queden dues pujades.
Se’n va el sol, tornen els focus i al peu del canó hi tornen a ser els d’abans de l’alba: l’Edu i el Sergio, sols. I així arriba l’última Montserrat del dia, la setzena, la que “cada corba fa pensar en tot el que s’ha viscut durant el dia”, la que “es viu com si no fos real”. Pocs minuts abans de les 11 de la nit, els dos ciclistes creuen per última vegada la barrera del pàrquing i afronten l’últim quilòmetre.
Al santuari encara hi queda gent assistint a un concert, encara hi ha vida a Montserrat. Una vida que s’ha fet molt palesa per l’Edu en les últimes hores. Ha vist firaires muntar i desmuntar les paradetes. Ha vist un casament de dalt a baix: ha vist arribar als convidats i als nuvis, i després els ha vist sortir com a marit i muller. La vida passa també mentre puges i baixes Montserrat. I entre pensaments fugaços, ombres i llums es completa l’Everesting. 16 pujades i un total de 905 € recaptats. La satisfacció és tan gran que no cal esmentar-la.
L’èxit és rotund, i la felicitat, desbordant. Els ciclistes pugen i baixen, els pelegrins arriben i se’n van, però Montserrat sempre és allà, i l’Edu ja pensa a repetir la gesta aquest 2020.
Si vols veure el track d’aquesta gesta a l’Strava, fes click aquí!
