Com resa la tradició popular “Uns tenen la fama i els altres carden la llana”, per això que moltes vegades històries extraordinàries d’homes petits queden amagades rere la façana d’altres celebritats. És el cas del Senyor Jorba, guardabarrera del pas de nivell de Montserrat entre els anys 1939 i 1957, un nom que potser no digui res a la majoria però que segur activarà la memòria de molts si ve seguit del dels seus gossos, els personatges més famosos i estimats de Monistrol: Ku-ki i Bo-bi.
De Joan Jorba Sans no en coneixem ni la data ni el lloc de naixement però tenim constància que va treballar com a maquinista del cremallera de Núria fins a l’any 1939 quan sofreix un tràgic accident laboral: una descàrrega elèctrica mentre operava la maquinària li fa perdre un dels braços i quedar malferit de l’altre. A partir de llavors es trasllada a Monistrol de Montserrat on viu la seva neboda i on troba un lloc perfecte on curar-se i tornar a valdre’s per si sol.
Amb el temps, degut a la seva insistència per tornar a treballar, la companyia de ferrocarrils permet al Sr. Jorba exercir de guardabarreres al pas de nivell del cremallera de Montserrat. Evidentment no ho fa sol, com podeu imaginar s’endú amb ell els seus dos gossos.
En Ku-ki i en Bo-bi segueixen la tradició iniciada molts anys abans de saludar als passatgers que passen per davant del pas, però Joan Jorba introdueix una novetat, els disfressa amb una capa, una gorra de ferroviari i unes ulleres. Quan el vagó de passatger s’atura el gos aixeca les potes davanteres i la gent, des de la finestra, el saluda i li llença menudalla que el seu amo recull a posteriori.
Al costat del gos sempre hi ha un cartell de fusta on es pot llegir “Hola em dic Bo-bi” i a la banda de darrere “Hola em dic Ku-ki”; d’aquesta manera només cal canviar-ne la direcció depenent de l’animal que estigui fent guarda en aquell moment. Amb els anys, els dos gossos van arribar a ser tan famosos que fins i tot la marca de licors Calisay els va voler patrocinar; per això en moltes fotografies els gossos apareixen pujats en una capseta amb els seus eslògans.
No cal ser molt espavilat per deduir que 18 anys, el temps que el Sr. Jorba hi va ser, superen la mitjana d’esperança de vida d’un gos. En la història d’en Ku-ki i en Bo-bi hi ha un petit truc; encara que els noms fossin els mateixos, quan un dels gossos moria en Joan Jorba els rellevava per altres que anava a cercar a la gossera del Tibidabo, sempre procurant que n’hi hagués un de blanc i un de negre. Ningú notava la diferència, no només pel color, sinó perquè s’esmerçava en ensinistrar-los igual de bé que ho havia fet amb els altres.
La vida del Sr. Jorba, guardabarrera de Montserrat, té un capítol final inquietant. Després del malaguanyat accident del cremallera de l’any 1953 i la posterior suspensió del servei el 1957, l’home es retira amb la seva dona i els dos últims Ku-ki i Bo-bi. Un matí de l’any 1982 en Joan Jorba Sans es lleva d’hora i surt a fer un passeig del qual no torna mai. Potser es perd per un dels camins o potser es desorienta; sigui com sigui, la seva família el busca durant 3 mesos sense cap sort ni cap pista i, fins al dia d’avui, la seva desaparició segueix sent un absolut misteri.
Si aquests dies viatgeu en el cremallera de Montserrat, ja no us topareu amb en Ku-Ki, en Bo-bi o el Senyor Jorba (més enllà de la interessant exposició a l’estació de Monistrol – Montserrat) però si pareu atenció i traieu el cap quan passeu per l’antic pas de nivell veureu un plataner i dues plaques commemoratives on podem llegir textos de Joaquim Renart i Baltasar Porcel que recorden als simpàtics personatges.
